Gin Fizz

Història

El Gin Fizz va sorgir a l'Anglaterra victoriana a mitjans del segle XIX, part d'una família de begudes 'fizz' que van capitalitzar l'aigua carbonatada recentment disponible. El fizz era el vi escumós dels còctels—efervescent, refrescant i clarament festiu. Es va fer enormement popular a l'edat d'or dels còctels a Amèrica i era una beguda bàsica matinal i vespertina, considerada adequada per a hores en què begudes més fortes potser no ho eren. Tot barman digne del seu coctelera sabia com fer un fizz adequat. El Gin Fizz és el germà efervescent del gin sour. La ginebra proporciona l'esquelet botànic, el suc de llimona fresc afegeix acidesa brillant, l'xarop de sucre equilibra l'acidesa i l'aigua amb gas aporta aquest característic alçament efervescent. A diferència de les begudes Collins, un fizz adequat es serveix sense gel al got—refredat agitant i rematat amb soda, s'ha de consumir ràpidament mentre encara bufa. És simplicitat refrescant elevada per la tècnica. Aquest còctel atrau els amants de la ginebra que busquen refrescament, historiadors de còctels que aprecien els clàssics i qualsevol que gaudeixi de begudes que espurnegin i satisfacin simultàniament. És perfecte per a tardes càlides, servei de brunch i qualsevol moment que requereixi alguna cosa lleugera però gustosa. Consells professionals: Agiti la barreja base fort i fred abans d'afegir soda. La soda ha d'estar ben freda i recentment oberta—la soda plana fa un fizz pla. Serveixi immediatament; aquesta beguda no espera. No utilitzi gel al got; dilueix i ralentitza l'efervescència. El suc de llimona fresc no és negociable. La beguda hauria d'escumar lleugerament quan es remata amb soda. Algunes receptes clàssiques demanen clara d'ou (Silver Fizz) o ou sencer (Royal Fizz) per a textura extra.